#008: El que quedarà de nosaltres
Bufa el vent i em desfà el pèl, ja encrespat. Mire a l'abisme de nou ("...").
No sé què dir que no haja dit ja ("què llàstima"). No sé què pensar que no haja pensat ja ("es veia vindre"). No sé què fer que no haja fet ja ("...").
Res em serveix, un cicle etern sense final que torna a repetir-se. Jo i la paciència, de nou.
No hi ha ja espai per contemplar que no siga fugaç. Ens supeditem al ritme incontrolable de la vida i ens exigim encaixar en aquell instant de temps i lloc, i de forma indirecta ho fem amb la resta. La lentitud sembla exclusiva per als pàries. La comprensió queda esborrada per la condició, per les condicions i pel condicionament. Però bé ("què li anem a fer?").
Tot està bé. Tot està tranquil. És el que hi ha. Com sempre.
Tot continuarà igual, amb la diferència que dubtaré eternament de qui soc, de què pense i el que hi ha respecte a tu. I jo, doncs, sempre seré jo i cada dia serà més indiferent ("en el fons, ho tenia ja clar").
I pense el que pense, no ho mostraré, per temor i per orgull ("perquè no vull"). Quan més ho endinse dins del meu ésser i més fosc es quede per sempre, més part de mi serà i més em transformarà ("perquè així ho crec"). I més cansat estaré, fins que no haja d'estar cansat ("perquè així seré").
Que la meua ànima quede amb la pau de fer el que sempre ha sentit correcte, siga el que signifique. Que la indiferència esperada acabe de fer-me mal i que puga continuar amb un somriure a la cara, esperant a ser el borinot de sempre, una altra i una altra i una altra vegada ("perquè no tinc cap remei"). Que els secrets i patiments que guardem crien arrels, d'on puguen florir nous sentiments que ens mantinguen en peu ("perquè en el fons, així ho mereixem").
Que el vent i el mar em sanen, mentre em deixen existir ("perquè no hi ha res a fer"). Que tindre els peus al terra (no pense canviar l'expressió, Softcatalà) deixe de significar notar la amargor d'aquesta vida tan lamentable i insatisfactòria ("perquè estic esgotat"). Que tinga algun dia dedicar-li el que siga a qui siga, sense ser un esforç que mai té sentit acabat el viatge d'una ment a l'altra ("perquè odie esforçar-me per a res").
Que algun dia puga ser jo ("per poder viure tranquil").
I que finalment l'oceà em torne al lloc d'on vaig vindre ("per poder morir en pau").