#005: La mort de la creativitat

Estic fet pols.

No sé com començar a escriure aquesta entrada, ni si em queda temps per fer-ho, però vaig a intentar escriure més de cinc línies i veure si el que plasme ací té cap sentit.

Estic en lluita interna constant entre el que faig saber i el que no. Per una part, a vegades em passa que simplement estic convençut de que no tinc el temps suficient per escriure, o per parlar, o per fer una altra cosa que no siga satisfer el desig específic del moment. A vegades, també és que simplement no m'apeteix mostrar-me i ja, habitualment perque considere que ningú mereix veure el que pense o faig.

A vegades, veig aquesta forma de pensar com molt poc raonable i poc acertada, també rencorosa sense motiu aparent. Ho veig també a vegades com una forma de cridar-me l'atenció a mi mateix i no tindre clar ni per què, ni què vull, ni res. Què collons vull de mi i dels demés? (Potser ho sé i tampoc és raonable).

Realment, poques vegades m'influeix, com ja es pot veure en els meus perfils públics. No em mostre, ni em sol apetir. No m'afecta molt, per aquestes idees mencionades anteriorment. No escric a sovint, ni m'agrada fer-ho, perque em sembla últimament que publicar sense un estímul és mostrar-me per a res. Veig que no té cap utilitat exterioritzar el que faig o el que pense.

És possible que crega molt profundament que a poquíssima gent li interessa el que faig o dic, però també és cert que moltes vegades acabe rebent retroalimentació molt positiva quan publique alguna cosa. I també és cert, que les poques vegades que publique, acaba sent per el motiu parasocial de necessitar l'aprovació externa. Mentrestant, no pare de consumir contingut dels demés: fotos, històries, escrits, música... El que siga. Relacions parasocials que sols Internet permet hui en dia.

D'aquesta forma, puc mantindre el meu ego alimentat i les meues racions de dopamina cobertes. No cal dir que és bastant trist. O què?

Perque per l'altra part, estic molt pendent de la meua gent habitual. M'agrada ser atent amb les meues amistats, tindre-les en compte, enviar-les algun missatge si me'n recorde d'elles pel que siga o fer regals improvisats si ho veig convenient. M'agrada recordar dates especials i m'agrada felicitar quan cal, igual que m'agrada estar quan les coses van mal i divagar amb elles. M'agrada molt la gent que em deixa formar part, perque m'ho fan fàcil, o perque m'accepten, o perque simplement és el tipus de gent que em fa sentir bé.

Això em fa tornar un poc al tema anterior. Tinc la sensació de que les xarxes socials no estan fetes per a mi. Funcione millor en xat o en grup, però no soltant les coses a l'aire i a veure qui les empoma (acabe de buscar aquesta paraula per veure si estava bé en valencià, que sí ho està, i sorpresa: és una paraula malsonant en argentí, per a variar).

Em fa sentir forçat tindre que contar el meu dia a dia en un lloc que potser no em fa sentir segur. A vegades, estic segur de que aquest lloc que no em fa sentir segur és "simplement Internet". No cal dir que en la majoria de xarxes, comunicar-se amb la resta acaba sent assumir que tota la teua privacitat l'acabarà usant una empresa per a alimentar a la última moda de torn, o usant-la per fer analítiques, o directament usar-la per acabar censurant el que dius. Però es que les xarxes més lliures m'acabe sentint exactament igual: parlant a la paret o llençant els pensaments al buit, sense que això m'acabe compensant l'esforç mental, i a veure quina persona de totes em fa un casito que no necessite per a res.

Així que opte per callar-me la boca. Però el problema més gran ve quan la meua creativitat acaba anant vinculada a transmetre a algú alguna cosa. Fa anys sabia escriure per a mi, a part de publicar-ho després; hui en dia, no sé escriure si no vaig a publicar-ho. Ni sé dibuixar si no faig el mateix, o fer música, videojocs... O no sé la majoria del temps. Per sort, sí sé fer-ho tocant instruments, ja que mai m'ha agradat mostrar-me molt fent música en directe. Però igual, és una merda, perque la majoria de vegades, em bloquege si sé que la resta no va a veure-ho. I al mateix temps, me la sua si algú ho veu o no. Així que com me la sua, doncs no ho faig, però si no té que veure ningú, doncs no ho faig, i clar... És un poc estúpid. Però és el motiu pel que volia escriure hui.

En fi, no hi ha mal que per bé no vinga, o algo així. Si algú vol alguna cosa, ja vindrà. Se'm pot donar corda, però hi ha que trobar-la. Etc, etc.

Una altra cançó i a dormir.

(Escrit amb escriptura semiautomàtica després d'un deliri estrany, sumat a la mala llet que tinc quan no m'apeteix contar algo i em force a contar-ho).

((He passat part del text per Softcatalà i se m'ha queixat molt, però quina gràcia tindria si el text no estigués escrit tal i com l'expressaria jo, no?)).